“Noves aportacions als censos de morisquets”

(Avanços en les llistes dels morisquets)

Sembla que quan es va donar el moment d’executar l’ordre d’expulsió hi havia poca resolució sobre el particular dels morisquets i que altres prioritats més arriscades, varen deixar en un segon terme el cas dels menors. Fins que no es va calmar “la grossa de l’expulsió” no va començar a manifestar-se el nou problema: Que havia passat amb els xiquets? Se’n havien anat?, S’havien quedat? Quants? Qui els tenia? Que s’estava fent amb ells?

Manuel Lomas, amb el seu recent llibre “El puerto de Denia y el destierro morisco” dona prou senyals de que el tema dels xiquets no estava gens clar. Francois Martínez, en la seua tesi, fa també relació dels xiquets que varen quedar. Però a les llistes d’embarcaments al port de Denia hi apareixen moltes referències de menuts que van aconseguir acompanyar als seus pares. Així ho mostra una llista amb 180 “niños de teta”. Altra amb 130 menuts diferenciats del nombre de “muchachos”, com diu Henry Lapeyre, documentant que, efectivament, també van ser molts els morisquets que van aconseguir embarcar.

Segons les taules de Manuel Lomas, els morets que van aconseguir embarcar des del port de Denia van ser 8543, el que vol dir que si el total d’expulsats va estar de 35780 (Denia i Xàbia de Lapeyre), la proporció de menors va estar sobre un 23’8 %. Si aquesta xifra es poguera mantenir com a comportament general, es vindria a concloure que sobre el total de 83758 d’expulsats des del port de Valencia fins el port d’Alacant (que son l’àrea geogràfica de la que tenim dades de morisquets per a comparar), la quantitat de xiquets que haurien eixit estaria al voltant de 19934 i, per tant els morisquets retinguts (3528) no representaria mes que el 17’6 % dels xiquets i el 4’2 % sobre el total dels moriscos expulsos. Però aquesta xifra pot ser irreal si tenim en compte que la densitat i distribució de moriscos per la geografia valenciana no era homogènia sinó que la major concentració era a les terres de “la marina hacia poniente” i, per tant només podem parlar de suposats.

Evidentment aquests treballs posen de manifest una sèrie de llistats paral·lels que discrepen en el nombre i identificació dels morisquets fins l’extrem de requerir “una comparativa” que elimine tots els registres “duplicats” i presente, en una sola relació, definitiva i més completa, la suma de morisquets nous aportats per cadascun dels diferents censos. Aquestos censos van començar a apareixer com a conseqüència de les cartes de Caracena que proposa soluciones per a no expulsar als xiquets, ja que mentre es procedia a l’expulsió dels moriscos, estava prenent cos un munt d’apropiacions de menors que ara calia ordenar i aclarir.

De tot açò es desprèn que el “caos” respecte als censos i destinació dels morisquets va ser tant gran que van tenir que passar quasi dos anys perquè apareguera un bàndol de Caracena reclamant una relació de tots el qui quedaven i en mans de qui quedaven.

D’aquesta manera, quan el marqués va ordenar que es vigilara on havien anat els qui encara faltaven per eixir, van aparèixer una sèrie de funcionaris com Garcia Bravo, Amburzea, Gil Balaguer, Basiero o Vargas, com a comissaris encarregats de censar als moriscos que van permaneixer a la península després de l’expulsió i, entre ells, entre moriscos, esclaus, “seises” i gent amb “llicència”, incorporen també una sèrie de morisquets que son dels qui anem a fer el seguiment. El problema es que entre ells no va haver un mateix procediment i, evidentment, resultat: Don García Bravo de Acuña, parla de 2380 infants de menys de 15 anys, encara que en la seua llista nominal son 2412, mentre que Don Diego de Amburzea diu que eren 3200 i que a l’any 1611 ja hi eren 2402. Per altra part, la documentació conservada en l’Arxiu Nacional de Simancas, dona 2447 menors. En juliol 1610, Diego de Amburzea aporta un total de 2500 “nens menors de 12 anys”.

El mateix Francois Martínez diu “que esta llista que concerneix a tot el regne i esta recosida d’altres llistes, elaborades localment como les de Balaguer, Gil d’Oriola i encara de documents encontrats en Gandia, Elche i Ontinyent manifesta, a traves de les diferències revelades que es poden destacar les insuficiències de la nostra base”.

Així i tot, a l’actualitat son diverses les llistes que s’han conservat i s’hem proposat “aglutinar-les totes” per arribar a un cens definitiu dels xiquets retinguts que siga l’objectiu de la comunicació present. El resultat, “la llista única”, quedarà publicada en la pagina web “los morisquillos” per a posterior utilització dels investigadors.

Ara per ara, només pretenem “publicitar” el resultat que ens ha dut a determinar esta llista final i explicar el procediment que s’ha seguit per arribar a la mateixa. La base principal ha consistit en utilitzar les dues llistes mes completes i extenses: la “BaseGirones”, publicada en la web “los morisquillos” i la llista “CAUSAS_individuos” de Francois Martínez, publicada en el llibre “el puerto de Denia...” de Manuel Lomas. Per abreviar la referència a cadascuna d’elles utilitzaren les sigles BG (basegirones) i FM (Francois Martínez).

Així doncs Francois Martínez, posseeix i publica un llistat de “gent que va quedar a Espanya” tret de Garcia Bravo i altres, amb un total de 3839 registres, entre els que inclou majors i menuts, esclaus i lliures. Es evident que aquesta informació no es pot desestimar ja que contribueix a ampliar les dades de les nostres primeres llistes. Així, el que ara presentarem serà el resultat de cotejar-lo amb la llista de Simancas després d’ haver depurat, en primera instancia, aquells registres de morisquets que no corresponen a la zona delimitada en la primera llista - açò es, només entre les ciutats de València i Oriola. Francois Martínez presenta morisquets de Murcia, Zaragoza i altres ciutats que han estat exclosos.

En segon lloc, hem eliminat a les persones majors que no poden ser incloses entre “els morisquets”. Tant sols hem deixat als menors de disset anys, ja que tindrien al voltant dels quinze quant es va produir l’expulsió. Si que hem deixat als morisquets dels qui no tenim referència d’edat, tot i el risc que dita decisió suposa d’haver inclòs a qui no era menor.

Finalment hem comparat registre per registre per poder esbrinar quins xiquets son coincidents en ambdues llistes i no duplicar-los, construint un únic registre més ampli. Així hem arribat a obtenir una documentació més complida dels morisquets que ja teníem i hem incorporat aquells nous morets que no havien aparegut avanç, baix la presumpció de que “qualsevol nova aportació a la documentació existent paga la pena de tot l’esforç”. La composició individual de cada registre pot donar, com a màxim el nom d’un morisquet que ha aparegut en quatre llistes. En eixe cas el registre citarà les quatre fons.

El resultat dona les següents dades i  gràfiques que indiquen les coincidències i les disparitats, així com l’anàlisi dels casos dubtosos, tot abans de ser penjat en la web com una nova llista que tots els investigadors podran utilitzar d’igual manera que s’ha fet amb la primera edició d’aquests “morisquillos”. La resultant final a passat a ser de 3528 morisquets, augmentant els 2447 de la BaseGirones i disminuint els 3839 de Francois Martínez.

Dels criteris que hem emprat, de la llista que presenta Francois Martínez, han quedat 2723. Aquest últim nombre, donat que la llista Gironés només presentava 2447 morets ens garanteix un considerable augment de registres, tot i advertint que ens pot haver escapat algun “duplicat” entre els nou censats, ja que hi apareixen una sèrie de dificultats que tot seguit exposem:

Lectura de la gràfica: total de morisquets entre les dues llistes 3528; morisquets que només apareixen en la llista FM, en roig. Només en la llista BG, en verd.

Morisquets coincidents en totes les dies llistes, en groc.

Aquests casos que considerem encara dubtosos son, per una part, els morisquets “sense determinar” que Francois Martínez inclou en la seua relació, quan enumera, un, dos, deu morisquets, sense nom ni del moret, ni del posseïdor ni del lloc on es manifesten. Siguen certs o no, no podem consignar-los per no estar segurs de estar repetits en altres llistats. Nosaltres el que hem fet ha estat comparar els registres de propietaris, pobles on es presenten, noms dels morisquets i la seua edat, de manera que quan tot ha coincidit, inclús, de vegades i afortunadament, en tres llistes diferents, els hem agrupat tots en un sol registre, donant de baixa els altres dos. Així, el cas de Juana Ana Amabaybat, que apareix en la llista BG  i en tres dels registres de FM natural de l’arraval d’Oliva i presentada, en tots els casos, per Bertrà d’Osta, també d’Oliva. En eixe cas hem pogut suprimir tres registres que hagueren conduit a un increment fals en la relació de morisquets. Però en el cas de no aparèixer cap dada, com era la situació anterior, hem optat per suprimir-los tots, tot i conscients de que estàvem renunciant a algun morisquet anònim.

També hem optat per suprimir morisquets que estaven registrats a dos propietaris. En una llista apareix a nom d’un representat i a l’altra llista a nom del o de la representada. Quan hem tingut la seguritat de que estàvem davant el mateix moret, en hem llevat un, concentrant tota la informació en el registre que s’ha conservat. Eixe també es el cas de tutors o xiquets que apareixen en grafies diferents però pròximes: dos noms de propietaris semblants manifesten a un mateix xiquet, amb el mateix nom i la mateixa edat. Possiblement siga un error d’un dels copistes. De la mateixa manera, el mateix propietari apareix en dos llistes amb un xiquet de la mateixa edat i circumstancies semblants però amb nom diferent: No duria un nom compost i cada escrivà li’n ha posat un?

Diferents tipus de lletra per diferenciar els orígens BG/FM

Hem trobat uns casos que podem resultar molt “rocambolescs”: apareixen uns mateixos propietaris, en unes llistes en Alcoi i en altres llistes en Cocentaina. En unes llistes en el Grao de Valencia i en altres en la ciutat de València. En eixe cas hem optat per encaixar els dos registres com a un, encara que cal advertir del risc de la decisió.

Dos ciutats en dos llistats

Sempre ens ha assistit la creença del error per la proximitat dels dos pobles, com ara Alcoy i Cocentaina, Albaida i Ontinyent. També el cas en el que la senyora de Cortes vixca a Valencia i aparega en les dos llistes (Cortes i València). Però no ens hem atrevit en el cas d’Alcoi i Olleria, on també es donen uns quants casos que hem deixat com a diferents i podem, entonces, haver generat un error.

Reialment ens queda encara un últim suposat que plantejar que puga explicar les diferències entre els morisquets de Bravo i els morisquets de Basiero i Vargas. Com diu el propi Don Diego de Amburzea...“de manera que en un año se han consumido 800”: Quants havien desaparegut, entre morts, ocultacions i vendes? Això podria justificar la aparició d’uns noms en unes llistes i l’absència en les posteriors.

Altre cas que també requereix prendre una determinació es el dels esclaus. Sembla que en un primer moment es va autoritzar a que s’aplicara als moriscos revelats a la serra de Laguar i a la Mola Cortes . Així, gran nombre dels mateixos van ser presos i sotmesos a aquest nivell social, però prompte es van alçar veus que prohibien que els menuts foren tinguts baix aquesta consideració. Del resultat d’aquestes decisions podem trobar uns “registres” que manifesten eixe criteri canviant. Així, en la relació de moriscos que van permaneixer des de Valencia fins a Oriola Francois Martínez dona un total de 135 “esclaus”, dels qui hem pogut anul·lar-ne 5 que son “clarament” majors d’edat. Però els restants 130 tots venen sense relació d’edat, pel que ara resulta difícil discernir si deurien ser considerats com a morisquets o no. Només se sap que son menors els 6 coincidents amb els morisquets de la Base Girones, ja que aquests si que manifesten l’edat. Però, quans seran, doncs, reialment menors?

Aquesta nova apreciació ens fa preguntar quants cristians van considerar als menuts com simples esclaus?

Els únics esclaus amb edat son 6 que hi eren en BG

L’objectiu del treball es doncs l’incorporació de nous registres de morisquets, així com també haver ampliat les dades de molts d’ells gràcies a les diferents informacions contingudes en cada un dels llistats.

Però abans de finalitzar també volem presentar alguns resultats d’aquestes comparacions, encara que siguen d’àmbit local, que han estat possibles gràcies al formidable estudi de Manuel Lomas que ens donen noves “pistes” sobre el que va succeir respecte a la retenció de morisquets. Els seus llistats d’embarcaments, com els de Henry Lapeyre, permeten estudiar el comportament del grup de morisquets que van quedar “prop de la mar”, junt al port de Denia. La primera impressió es que van quedar, “sembla que, en els últims moments” – pràcticament amb els peus a la plataforma d’embarcament.

La resultant en gràfica de xifres seria la següent:

I també, si veiem l’origen dels menuts, només en aquells casos en els que tenim la documentació (només 1516 del total de 3528) observen que “la gran majoria dels mateixos han nascut a les àrees “sublevades”. Això es La Vall de Laguar, amb més de 820 i La Muela de Cortes, amb 244. Només hem considerat els pobles més nombrosos, pel que assegurem que deuen ser més dels ací presentats ja que no hem contat despoblats i altres punts menuts. El resultat es de 1064 xiquets provinents de les rebel·lions i 452 “d’altres procedències”.

Procedència dels morisquets

La conclusió que extraiem es que la majoria dels xiquets van ser capturats, com a càstig, contra la voluntat dels seus pares i que en molts pocs casos es pot parlar d’una cessió voluntària i consentida.

.Resumint aquesta comunicació en poques paraules, em de deixar evident que el primer objectiu es, tant sols posar a l’abast de tothom la llista més completa i els criteris de funcionament. La resta ha estat únicament com un anticipi del que qualsevol de vostès poden seguir fent i, possiblement, més acertadament que un servidor.

Moltes gracies

Ignacio Gironés

1.- Lomas Cortés, Manuel. El puerto de Denia y el destierro morisco” (pag. 225). Ed. Destino 2009

2.- Martinez, Francois. La permanence morisque en Espagne aprés 1609. Tesi inèdita.

3.- Lapeyre, Henry. Geografia de la España Morisca. Pag 86. Biblioteca de estudios moriscos nº 5 2009.

4.- Ibi. pags 251 – 271.

5.- Lapeyre, Henri, Geografía de la España morisca. Pag 71